dilluns, 20 de desembre del 2010

Brosquilera

Es diu d'una xiqueta somniadora que es sent més mediterriània que altra cosa. I que en fer-se gran i haver deixat el que fa anys havia sigut el seu niu de referència, hi va tornar a ensenyar-lo a la gent que s'estima: un home i un nen. Quina decepció. Ja no hi era, El Brosquil, al Brosquil.


El Brosquil era un lloc viu, on la gent hi era feliç, sobretot jo. Camins de terra, amb brossetes pel centre. Pels que, quan plovia, creuaven milers de caragols, xicotets i grans (mai m'han dit de quina classe són), que s'alimentaven de baladre, del que tant abundava per allí­. Flors fúcsia, rosa clar i blanc per tot arreu. Tancades frondoses, que si no les podaven, a mitjans d'agost no es podia passar amb els cotxes o bé en ratllaven els laterals. Als camps, s'hi conreava, a més de tarongers, tomaques, de les bones, albergínies, fesols, primentons, cartxofes, cacau, i melons. Molts melons: escrits, de tot l'any, i d'Alger. I quan s'havien de collir, tot es paralitzava. Enormes camionots paraven al mig del camí­ i au. Si no podies passar, pos no passaves.


L'ús de la bicicleta era universal. Tot xiquet amb trellat en tenia una (és a dir, tots). Aprení­em a moure'ns sobre dos rodes, sobre els quatre anys. I d'ahí­ ja no en baixàvem, llevat dels diumenges, que estava prohibit passar de la senyal de El silencio, senyal marcada per una mare sobreprotectora, com totes les mares, supose. 
La meua bici va ser des dels 8 anys una BH (rosa -jo no la vaig triar-) de passeig i amb plats i pinyos. Companya còmoda i infatigable, que ha desaparegut, no sé quan ni com. Jo recorde haver-la desmuntat per a llimar-li el metall i pintar-la amb minio, i després amb pintura, a pinzell, haver-li arreglat els frens, els pneumàtics, la cadena. Haver-la engreixat amb el contingut d'una garrafa plena de gasoil (segons deia l'etiqueta), i que es guardava, junt a milers de ferramentes, sempre útils per eixes terres. Birbaores, llagons, falç, tisores de podar. Vigila amb l'òxid, amb el fil d'aram. Cordell, sempre tan útil.


L'arena, molt després dita sorra, era diferent a la d'altres mars. La mar del Brosquil tots els anys rosegava la costa. Bé, continúa fent-ho, però ja no és la meua costa, o la meua mar. Unes ones indòcils, poca platgeta, una llebetxà  que es girava a mitjan vesprada , et tirava de la mar cap a cobert. S'hi estava bé de bon de matí­. I et podies rebossar com una croqueta amb certesa de què amb una espolçadeta te la podies treure de damunt. Estava formada per grans grossos, solts. Pedretes que agregades semblaven sorra, però on els xiquets podí­em descobrir amagades pedres precioses de quartz, en roig i transparent. Mira que m'agradava furgar-la amb els ditets, escalfats per la calor que es desprenia de la capa més superficial. A vora mar, de ben menuda (després ja no), també hi havia cucs, crancs i tellines, si escarbaves on trenquen les ones. Ens ho va ensenyar Juan, a qui li agradava anar a peixcar amb eixos cucs. Era el fill d'Encarna i Paco, suministradors oficials de tota mena de verdures i melons, i controladors de tot aquell que passava pel camí d'accés a casa.   


 Altra distracció era seguir les séquies, i botar-les. I agafar granotes amb el salabre. I reparar-lo cada vegada que es trencava. Mira que es trencava voltes!

Una vegada cada estiu (no fallava), havíem de fer dues coses: un playback. En recorde un amb la música d'Europe. L'altra: una caseta amb canyes. Amb ganivets de serra en mà, eixíem furtius de les nostres respectives cuines, a l'hora de la siesta, pa que les mares no vegeren les nostres armes letals, i ens dirigí­em cara als canyars més grans. No solien estar molt lluny, que de canyes n'hi havia per tot arreu. Ens endinsàvem en la selva, i  vigilant de prop si hi havia alguna rata pels voltants (que solien estar a ratlla amb tots els gats d'Encarna, fills o néts de Senilla), ris ras, tallàvem canyes grosses per a les nostres construccions. Les primeres no aguantaven una ventada, però els últims anys, feiem forats fondos que ens feien de ciments, amb pedres grosses en la base. Poc a poc es formaven davant dels nostres ulls, unes cabanyes on s'hi estava bé. Hi regnava l'ombreta i l'aire de llevant.

Els dies de ponent, tan pesats en altres llocs, al Brosquil s'hi podia estar. I al setembre, les pluges torrencials ens tiraven d'unes terres amb perill d'inundació, de tan prop que estàvem, només a 50 cm per damunt del nivell de la mar.