Un 20 de febrer va morir el meu iaio de Cullera, dit Juanito El Roig. No sabria dir de quin any. Vaig ser l'última persona en vore'l en vida, si és que encara n'estava. M'ha quedat una cosa: no haver-li agarrat la mà. Recorde haver pres una gassa i haver-li humit els llavis ressecs de la respiració forçada de les últimes hores. Després, m'asseguí en una cadira, a quasi dos metres del seu llit, i em quedí observant-lo. Com qui ja no pot fer res més. Podia. Només, prendre-li la mà.
Amb ell havia recorregut el poble sencer, al menys el que pa mi era el poble. No tindria ni cinc anys, quan ens n'anàvem a pegar la volta a la mançana mentre en casa preparaven el dinar. Sempre ho féiem en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Ens paràvem al cantó del carrer on sovint pegava el solet, i ja en el carrer de Pescadors xarràvem amb la gent del barri. Jo no hi vivia allí. Primer perquè amb els pares habitàvem en un altra zona. I en acabant perquè ens n'anàrem molt més lluny. Però el meu barri era eixe. I continuàvem recorrent el carrer en direcció a la muntanya. Abans d'arribar al cantó, havíem de parar a casa de les ties Amparo i Rosita, cosines de la iaia Anita. Jo que ja era xarradora en aquells temps, feia gala de sociabilitat. M'encantava mantindre les converses que es tenen amb la gent major. M'encanta(-va) ser romancera. Perquè això sempre es fa amb bon humor. La tia Rosita, la menor de les cosines, preparava coquetes de cacau (amb cacau sencer). En realitat se les feia per a ella. Però sempre en queia un trocet.
La cara nord i oest de la mançana no tenia tant d'atractiu. Sempre es recorria més ràpid. I acabàvem el recorregut en casa la tia Carmen, just al costat de casa la iaia. Eren germanes. Allí, ma tia em deia que sempre tenia un budellet per omplir. Em posava mig gotet de llimonada, i tots contents. En eixa casa es pelava cacau i s'estenia en unes teles de sac per a què es secara, crec. De tant en tant en torraven un grapat. També allí, hi vaig descobrir les nous amb corfa. Em feia molta gràcia el trenca-nous de fusta d'olivera. Tots els dies, la primera cosa a fer era anar cara al rebost i buscava eixe artilugi. A ma casa, ara en tinc un, però no fa el mateix gust... Un bon dia, que es veu que es cansarien de treure'l, em varen ensenyar a trencar les nous xafant-les en l'angle que es queda entre la porta i el marc, on quan la tanquem d'un colp, es queda la corfa esmicolada. A l'estiu sempre s'hi feia aigua-llimó amb sucre cremat.
En altres ocasions, era el iaio el que cuinava una paelleta al corral. Quan ell vivia, sempre n'hi havia una ensaladeta, amb encisam, ceba, tomaca i olivetes. Res més. Com cal. I a mode de café, es prenien una malta. Un Eko. Qué bo. I quan la iaia pastava, en una safa verda, per fer coca de llimonada, jo rellepava el plàstic fins escurar-li la suculenta barreja d'ous, sucre, llimonadetes, farina, corfa de llima ratllada i canela. Al corral n'hi havia una bàscula i peses d'un kilo, de mig, i algun altre múltiple de cent grams. La bicicleta verda del iaio, altíssima com es veia, era una de les dos úniques coses amb les que s'havia casat, segons contava. L'altra era un llegó... No trobe la paraula al Google ni tampoc al diccionari. Li cride a mon pare i li pregunte com es diu en castellà: un legón. Legón? Què estrany que sona. «Dona, tu tampoc coneixes a molts castellans que usen llagons. Si foren rosaris...» Hihi.
En eixa casa hi havia dos plantes. La primera navada se separava de la següent amb un cortinatge pesat, sospés d'una grossíssima biga, crec que de fusta de mobila. Jo me'n pujava al quarto fosc, una estança sense finestres que havien habilitat com una cambra més. Allí, als calaixos tenia ma iaia guardats mil i un tresors escodrinyables. Fins i tot unes monedes de plata, en un saquet! Quan la xiqueta desapareixia, estava escodrinyant...
