dilluns, 23 de maig del 2011

Sensacions a les votâes

D'un Cant al Ras menys impactant del que va ser la meua primera incursió l'any passat, jo destacaria, sense menysprear les veus presents sempre tan boniques, dos actuacions, per ordre d'aparició: la de Jacint d'Alcàsser i la de Les Mãedéus. Massalfassar ens empenyia cap a unes jornades electorals amb les butxaques plenes d'esperança en un no sé què que deia que algú a qui li importa el que té al voltant anava a ser present i potser també futur. 
Jo no he sigut mai còmplice de cap agrupació. Sovint perquè no em sent identificada amb les incongruències que té seguir el que fa la majoria, encara que siga la formada d'un grupet menut que fa paquetet. Potser també en això té alguna cosa a veure la meua impossibilitat visceral en deixar-me governar. Tot i tindre una apariència dòcil, sempre m'ha costat fer coses en les què no crec. Com per exemple, cridar "independència" a una manifestació de les què acostume a seguir. Potser si que crec en els fets on t'apuntes o deixes de fer-ho segons com et sentes en eixos moments. I casualment vaig rebre un missatge en què es demanaven reforços en València com a apoderada d'un partit. Menut, d'esquerres, vital i d'ací. Potser si ella no havera parlat com ho fa, jo no hauria fet un pas endavant i no m'hi hauria presentat, a la seu. És dona, jove però carregada d'una maduresa amb la què et casaries sense dubtar-ho ni un segon. Apassionada i de paraula certa, directa i sobretot convincent. Encara hi creu, i a mi, al vídeo de canal 9, a mi, dic, em va fer creure. No per les coses què hi diu, que són les paraules que tot votant més o menys roig o populiste podria esperar. És per la capacitat de lideratge que hi vaig vore. Per dir les coses amb racionalitat i lògica, sense els complexes que ens han anat fent creure tants anys de democràcia nul·la. 
Entre al col·legi que m'havien assignat, cercant un xic que pels trets físics igual podia haver sigut d'un color que d'altre. Venia de dinar. No pintava massa bé una vesprada, rodejada de desconeguts, amb una càrrega evident de son acumulada, i amb un home que et parlava tan a prop que podies endevinar el que s'havia empassat. I que a més suposava, com qualsevol altre ho hauria fet, que jo pertanyia efectivament al seu grup. Però em va rebre amb un gran somriure. I pujada dalt d'uns tacons que no solc portar, vaig estar ni sé quantes hores corredor amunt, corredor avall, endreçant llistes de paperets de colors inversemblants. Curiosament algú va pensar en el format: era senzillament una fulla de DIN-A4 tallada per la meitat pel costat més llarg. I també en les llengües: al menys a la fulleta del PP, em va fer obrir l'ull el fet que el valencià precedira el catellà. 
Llevat d'algun incident bàsic com la reposició d'objectes perduts o furtats en alguna cabina, on per cert, no hi havia prou espai amb les trenta-sis caselles per a totes i cadascuna de les opcions que podíem doblegar, tot va transcórrer amb normalitat. 
He de dir que la responsabilitat de que el joc siga paritari per a totes i per a tots, no deuria deixar-se en mans de voluntaris, que com jo, vetllàvem per què la gent disposara de l'opció que abanderàvem, el meu company i jo. I tampoc trobe normal que els membres de la taula et tinguen més o menys simpatia segons el color de l'engantxina que dugues apegada o penjada al coll (segons el pressupost de cada partit). El que es coïa eixa vesprada en eixe lloc era una feina col·laborativa on ningú dels que hi estàvem presents s'havia vist mai. I seguisc sense entendre perqué la gent, sense conèixer-te et pot pegar una ullada i encasellar-te. Com solem fer-ho massa sovint amb l'afligit, l'estranger, el brut, el diferent. 
La meua contribució davant d'un panorama tan fred, humànament parlant, va ser la d'anar a collir a la botiga més propera un grapat de sugus i altres llepolies per a endolçar el caràcter agrat de la jornada. I crec que alguna coseta va fer. Al menys algun somriure va trencar la serietat dels fets que s'hi coïen. I això és important. Perquè a cadascú l'ha parit sa mare. Però conviure ho hem de fer entre tots. I millor és que siga a bones, que per nosaltres, suposadament, ja hi ha polítics i advocats que es barallen.
Com a nota més bonica de la jornada he de destacar que cada vegada que vaig obrir un sobre amb la papereta de Compromís, una careta simpàtica em feia l'ullet, amb un somriure d'orella a orella, com si endevinara el que anava a succeir. 
Un cop entregades les actes a l'hotel on ens havien citat, ben bé podria haver-li fet, com tanta altra gent, una abraçada a la dona que m'havia espentat cap a la col·laboració ciutadana. Però no ho vaig fer. Perquè no. Perquè no sóc ningú més que una ciutadana amb voluntat de ser-ho, sense fanatismes. O sense la falsedat que acostuma a haver un dia com el d'avuí en què els perdedors feliciten als vencedors.

dijous, 19 de maig del 2011

Endreçant el pati

Arreplegue el canvi. Potser trobe un filó. I desenvolupe el que ja no té pressa en eixir. Qué ha canviat? Perquè m'he aturat? Vaig posar negre sobre blanc per a mi, o impulsada per qui ho llegia? El que sent és que el desfici s'ha calmat. I deixa pas a espais. Hores que s'emplenen amb qué? Voldria construir una jo amb un pessiguet de cordes, altre de lletres. Una mirada enrere, altra de reüll. Notes blanques. Camins. Somriures. Històries de gents, històries meues? I verd, sobre terra. Posar-li veu pública al que un dia vaig anar construint. I creure.

Esta setmana s'ha publicat un concurs que vaig teixir amb les meues mans. El vaig pensar. Cada ent hi està present, calculat. Jerarquitzat. Com a ingredients: l'empresa pública, que som tots, les cases amigues, és a dir, totes _sostenen el sistema_. Un sistema viciat. Però un sistema noble, necessari. S'hi ha de creure. No hi crec. En sé massa, o massa poc. Sent que no en puc parlar amb llibertat. No m'atrevisc ni a pensar-ne alternatives. Ni puts dèbils. Ningú no ho fa. Ens deixem portar per la corrent establerta. I és que potser cal ser més valent del que sóc: per a parlar d'ètica, de política, de medicina, de sentiments contraposats. Del que és moral, del que no és èticament correcte expressar, però que alhora se'm creua per la ment.
Ara, trenque el gel, i comence a dir la meua?