dijous, 7 d’agost del 2014

"Señora, usted ¿qué quería ser de mayor?"

28 de juliol de 2014. Punt d'inflexió cap a la reindividualització de la meua identitat. O retorn al món laboral, a les rutines, a tindre les mans lliures, a caminar sola: sense carros, sense bosses gegants, sense semblar un dromedari.. Quan s'és mare, es deixa de ser single per a tota la vida. Estes hores rares el últims mesos, en el sentit de l'escassedat, que m'he trobat des d'eixa data, entre els quefers de la feina, durant les anades i tornades, s'omplin quasi sense voler de planificació sense mesura i romanços de tots i cadascun dels meus xics. Conscient d'eixe rol de gestora i alhora executora que em toca fer, si o si, m'havia preparat a consciència per a què no se'm mengen els "ells", públics o privats, i conservar i restaurar en la mesura que puga el meu "jo". I per a fer-ho, han d'encaixar les interjeccions del meu temps com si de teoria de conjunts es tractara. De camí a la feina, un rato a peu (ja tinc la dosi d'exercici físic!), altre en tren (i la d'estalvi en transport!)... consumixc els primers objectius que m'he proposat. M'alce a les 6:13; hora escollida per a què el meu cervell endormiscat no s'atrevixca a desafiar la repetició del despertador. Ja al tren, tinc mitja hora per a fer de tot: llegir (oh!), cosir (si, heu llegit bé; en dos viatges he fet 4 fundes de coixí per al pisset, aprofitant les vores de les cortines), vore el correu, o fins i tot jugar a mahjong. És a dir, per a tindre capacitat d'atenció i/o concentració. Això és potser el que més trobava a faltar els últims temps.
Porte dos setmanes combinant rutes d'anada i tornada al Mestalla, per a trobar la solució definitiva, l'equilibri de Rawls dels meus viatges. I fa comboi, perquè d'alguna manera, tant apegada com estava jo al cotxe, ara esta nova via de comunicació tan variable, me la prenc com si fera excursions cada dia.
La carambola prevista per a ahir era d'a xavo: després de la feina, havia d'anar al pis a rematar l'acondicionament per a uns llogataris massa mascles, massa joves però massa necessaris. D'ahí, calia enllaçar transports de nou per a trobar la parada de la línia regular que porta al Perelló, on tenim ja tres nits dormint el Peugeot que ens ho permet tot des de fa huit anys. Sense diners per a pagar la factura que se'n derive, i pensant en la conversa amb Josele o Pepe sobre els plaços per a pagar-los el tracte inestimable rebut. En què pensava jo quan m'he deixat les claus del pis en casa????? Planificació demolida. Qué dic! Aplaçada a hui..
Redirecció cap a l'Estació del Nord. Allí davant, un xicot jove, templat em veu des de lluny i m'enfila. Ja no mira a ningú més.. només perquè he osat alçar el cap. "Señora, usted ¿qué quería ser de mayor?". No sé què li vaig contestar en un valencià que el tio, ja no tan templat, no entenia. Potser des del seu altruisme ingenu, o assedegat de treball precari al sol de València, no ha endevinat que la meua quota d'aportacions a ONG's, com a tantes altres coses, ja està coberta.
A dia de hui, tot i la sensació de no arribar a tot, de què podria fer més coses amb els meus nanos, sempre amb deutes i dependències cap a l'ajuda exterior, crec sincerament que he superat les expectatives que tenia de menuda d'on arribaria, quan encara m'ho preguntava. L'umbral mínim en termes de bellesa, salut, saviesa, habilitats culinaries, afabilitat, sociabilitat i sobretot de felicitat, el tinc cobert. Pel que fa a la resta de problemes de la humanitat, ni a curt ni a llarg termini, està a les meues mans. Ni puc fer res pel virus de l'ebola _que segons m'han informat hui per whatsap no és capaç de sobreviure en una botella de cassalla_, ni pels xiquets de Gaza (servirà per a alguna cosa les concentracions previstes per a hui en places de mig món?), ni per l'ONG que abanderava el pipiol del carrer Colón, ni... I si ho poguera fer, no seria per la via del consumisme de béns i dades, que és la via de distribució del dit tercer sector. O potser em cal tornar a creure en alguna cosa o una bona dosi d'autocrítica? Em torna a vindre al cap el mestre..



dilluns, 25 de febrer del 2013

No tinc ni un gallet

http://u.jimdo.com/www7/o/see1fb8be4153e862/img/i7f98aa2beccd781f/1323278702/std/image.jpg
Ho solem dir quan no duem cap moneda solta a la butxaca, no?
Jo li ho acabe de dir a un xiquet que demanava almoina al pàrking del Carrefour d'Alzira. Hui fa fred. Massa fred per a què un xiquet d'uns deu anys i trets estrangers es passe tota la vesprada o dia intentant aconseguir algun euret que altre a base de cares de pena i veuetes quasi inaudibles.
No li he dit cap mentida. Quan tens les butxaques escurades seguixes consumint, sovint a crèdit. Consumeixes marques, consumeixes combustible, consumeixes minuts de pàrking. I a un xiquet de deu anys li dius que no tens solt. Un xiquet que no dorm al llit on dormen els teus fills. Ni menja les galetes que més li agraden. Ni té una llar calenteta. La seua família no practica el servilisme energètic.
Només he estat mitja horeta al magatzem, i fugint de les temptacions de tot tipus degudament senyalitzades per tot arreu. Havia anat a comprar potets de fruita triturada per a nadons. M'he enfrontat a l'el·lecció dels potets entre marques de primera línia. Sense gluten. Sense sucres. Amb milantamil vitamines i substàncies suposadament beneficioses per a la salut dels nostres fills. I n'he comprat sense diners, perque al meu fill no ha de faltar-li res. Això és la gran mentida que ens han fet creure.
El contrast és brutal.
Fa anys que no practique l'almoina. I no ho faig perque estava convençuda de què eixe no és el camí per on ha de dirigir-se cap societat digna, evolucionada. Tenia la moral tranquil·la confiant en certes institucions que compensaven les deficiències del sistema. Els treballadors socials, benestar social, etc, gestionen estes coses, no? Ara que ja no, què hem de fer? Quina és la pauta a seguir?
No ho sé. Em sent perduda. Em sent còmplice d'un sistema injust de repartiment. Em sent immerescudament privilegiada, per pertànyer a una classe mitjana en extinció. Visc a una casa on no falta res. On la gestió passa per desfer-se de coses repetides o sense trellat, moltes d'elles fruit del capritx.
Vivim just enfront de Mercadona. Un home amputat de cames seu a uns deu metres de la porta principal, on no li poden dir res els encarregats. Curiosament està més a prop d'una porta més estreta per on l'altre dia carregaven sacs de diners un parell d'homes uniformats que anaven en una furgona d'eixes blindades que fan circular el capital, seguraments cap a la caixa forta d'un banc. A l'altra porta sovint es veu seguda una dona que va parir més o menys quan ho vaig fer jo. Fa hores allí, dia rere dia. Quim li pregunta a son pare perquè li brilla la dent? Perquè usen fundes d'or? Un dia em demanà que li comprara ous i pollastre cosa que ben gustosament vaig fer. Però no sé què és el que li he d'ensenyar al meu fill. 

dimarts, 10 de gener del 2012

La lògica feta demagògia

Pangloss enseignait la métaphysico-théologo-cosmolonigologie. Il prouvait admirablement qu'il n'y a point d'effet sans cause, et que, dans ce meilleur des mondes possibles, le château de monsieur le baron était le plus beau des châteaux, et madame la meilleure des baronnes possibles.

"Il est démontré, disait-il, que les choses ne peuvent être autrement: car tout étant fait pour une fin, tout est nécessairement pour la meilleure fin. Remarquez bien que les nez on été faits pour porter des lunettes; aussi avons-nous des lunettes. Les jambes sont visiblement instituées pour être chaussées, et nous avons des chausses. Les pierres ont été formées pour être taillées et pour en faire des châteaux; aussi monseigneur a un très beau château: le plus grand baron de la province doit être le mieux logé; et les cochons étant faits pour être mangés, nous mangeons du porc toute l'année. Par conséquent, ceux qui ont avancé que tout est bien ont dit une sottise: il fallait dire que tout est au mieux."

Cal que indique què m'ha atret d'este fragment que Voltaire posava en boca de l'ensenyant? El paralel·lisme entre l'ingenuïtat de Candide i la nostra societat és aplastant. Ens arribem a creure el que passa al nostre voltant només perquè té lògica lèxica, o perquè entra dins de les normes del sistema. I ens deixem donar pel cul fins a la sacietat com si no es poguera fer res més que creure's que les pedres estan fetes per a construir castells. Deixeu-me ser un poc dràstica. No sé per què, però jo ens veig tots a òsties d'ací no res.


N'hi ha qui diu que ho tombaran. I en acabant?

http://www.docv.gva.es/datos/2012/01/10/pdf/2012_210.pdf

dimarts, 3 de gener del 2012

Qualsevol dia faré enllaços permanents

Jo no he felicitat a ningú estos nadals. Però mira, em sent generosa, i vos vaig a fer un regalet: un recull d'enllaços directes, per a escoltar música que fins fa un any, per a mi era desconeguda i que ara estic desvanida de poder tindre a l'abast. S'han creat coses de bona qualitat este any. I autosubsisteixen amb molt poca difusió en termes globals, o en àmbits molt localitzats i poc remunerats. 

N'hi ha més, clar, però he tingut la sort de conéixer a tota esta gent personalment. I no només brillen per la qualitat humana. Hi ha música d'alta qualitat al nostre país. Ací en teniu uns quants exemples. He intentat posar-vos enllaços on es poden escoltar. Si vos agraden, ja continueu esquadrinyant vosaltres, que material n'hi ha per a avorrir-se.... o distreure's i defensar-se de la moral que se'ns imposa a canvi del dret a posar un paperet minoritari en una urna cada quatre anys.




AMANIDA PEIOT:

ANDREU VALOR:

ARROP I TALLAETES:

ARTHUR CARAVAN:

BOTIFARRA:

CARLES DÉNIA:

CARLES PASTOR:

EL CORREDOR POLONÉS:

ESTEVE FERRE: (no el tinc localitzat, però el disc està molt guapet)

EVA DÉNIA:

FA BEMOLL:

GENT DEL DESERT:

HUGO MAS.

LES MAEDÉUS:

LILIT I DIONÍS:

MI SOSTINGUT:

MIQUEL GIL:

OLIVA TRENCADA:

ORXATA SOUND SYSTEM:

OVIDI TWINS:

PAU ALABAJOS:

PELANDRUSCA:

PHIL DE VIENT:

SENIOR I EL COR BRUTAL:

SIGARRITO JOU: (estan gravant les cançons, per a fer el disc pròximament)

TONI DE L'HOSTAL:
          VERDCEL: 
                    http://www.verdcel.com/

Per a xiquets:

DANI MIQUEL:

ELS PABORDETS:

dimecres, 31 d’agost del 2011

Porto i capelli neri!

En un dels tants viatges que els meus pares ens passejaren per terres italianes, llocs de devoció molt comprensible, carregaren en un bar de carretera un cassette de música popolari italiana. Li dec al meu pare, amant de la música inespecífica, deliciosa i quasi sempre tan encertada, records d'infantesa, com ara el color fúcsia del paperet del cassette que fa tants anys que ha desaparegut.

L'he trobat a l'Spotify, i no voldria tornar-la a perdre...



Tutti mi chiamano Bionda
ma bionda io non sono.
Porto i capelli neri!
Porto i capelli neri!

Tutti mi chiamano Bionda
ma bionda io non sono.
Porto i capelli neri!
Sincera nell'amor!

O mia biondina
sei capricciosa, sei carina,
perciò ti voglio sempre vicina,
per far l'amor di vero cuor.

Alla finestra t'ho visto,
non t'ho potuto parlare.
M'hai fatto innamorare!
M'hai fatto innamorare!

Alla finestra t'ho visto,
non t'ho potuto parlare.
M'hai fatto innamorare,
ma tu non pensi a me!

O mia biondina
sei capricciosa, sei carina,
perciò ti voglio sempre vicina,
per far l'amor di vero cuor.

Tu traditore non sei,
nemmeno un lusinghiero.
Mi parlerai sincero!
Mi parlerai sincero!

Io traditore non sono,
nemmeno un lusinghiero.
Ti parlerò sincero,
sincero nell'amor!

O mia biondina
sei capricciosa, sei carina,
perciò ti voglio sempre vicina,
per far l'amor di vero cuor.

dimarts, 7 de juny del 2011

Heroïnes de la línia 32

"¡Antonio! ¡Ven pa'cá!"
"¿Se marcha usted?"

No, no era la parella de l'home que havia deixat el lloc lliure, en arribar a la seua parada l'autobús.

"¡Quédate ahí!"

Primera impressió: mira que a les dones els agrada manar! Veges tu, com li arriben a parlar al marit, sempre manifessant! I curiosament ells es deixen fer...

L'home ja no escoltava. Desconcertat mira a la seua muller des de l'altra punta de l'autobús, on la mare forçada s'havia encarregat de deixar-lo a l'esguard de sacsons i vianants sense miraments en busca d'un lloc on xafar les natges. Només tenia ulls per a ella: la seua referència en vida. S'alça, fent front a l'oscil·lació de la marxa. Sense vacil·lació, com un gosset dòcil, acudeix a la primera ordre de la seua mestressa, sense fer cas, sense escoltar les subsegüents entrades.

La dona que seia al lloc on no cabia ningú més, s'alça, i cedix el pas a l'home perdut.

"Mi marido está igual. Pero va a ese centro de día, donde le atienden tres días a la semana."

Davant de mi, la parella es posa a raonar amb esta bona dona. Ben bé no és així, clar. Elles parlen d'ell, com si no estiguera present. L'home perdut, amb un posat elegant, tan ben arreglat com ho saben fer les dones d'abans, amb la camisa perfectament planxada, amb el paraigua penjat al braç, simplement estava. Res més. El gest, l'expressió havia desaparegut. Havia esdevingut una fàcies erma, d'un home massa jove, que precisava de més atenció qu'un xiquet de dos anys.

"Hace catorce años que está así". "Antes de que le operaran del corazón estaba bien.... pero desde hace catorce años..."

La dona de cara fatigada i pèl gris, prou curt, com per a no haver d'entretindre's massa davant d'un espill, s'enganxa al fil d'esperança. Descarades debaten els més pros que contres d'estes possibilitats de llibertat enyorada.

"Allí hacen de todo: pintan, escuchan música, les hacen talleres, les estimulan con poleas, les ponen calor a la espalda. I tu, puedes hacer tus cosas..."

"El mío no tiene dolores. Eso sí, cuando se ponen violentos...Vaya, yo he tenido un marido "normal", porque si no, no hubiese aguantado tantos años. En abril hará cincuenta años que nos casamos."


"Yo haré cincuenta años de casada en septiembre. Cuando fuimos a ver el centro, a él le pareció muy bonito; tenía de todo: hasta chicas guapas. Pero él dijo que no quería ir. Yo arreglé los papeles, y ahora no hay día que no me dé las gracias. Mi consuegra tendría que haber ido a un centro de estos. Ninguno de sus hijos se encargó... Por suerte, su marido está bien y se encarga de todo: hasta limpia el rellano cuando le toca a ella... Se encerró sin querer salir a la calle y ahora, mírala, ahí en su sillón, sin ni siquiera ver la tele. Él se lo hace todo: le hace la comida, le limpia, le lava la ropa, le hace la compra."

Una diu que havia criat cinc fills; l'altra dos. Tots havien eixit bons xics i xiques. Això si, amb l'ull atent d'unes mares, que entre dents contaven com els seus marits les havien desautoritzat, infravalorat tota la vida. I per sort podien contar que no els havien posat la mà damunt...

"La culpa de todo lo malo siempre me tocaba a mi; ellos siempre lo hacían todo bien".

Ara que, en abril i en setembre celebraran les noces d'or. I faran com si estos cinquanta anys no hagueren sigut uns mesos d'enamorament fugaç, trenta anys de criar xiquets i marit, sense cap privilegi ni agraïment més enllà d'un somriure de nen, i uns quants més dedicats a la cura de majors massa envellits, embalsamats en vida a base de visites a un sistema sanitari pervers, o de menuts de generació 2.0. Tot a canvi de l'oblit.

A mi, escoltant-les, se m'ha oblidat prémer el botó d'avís de parada, i me n'he passat de la meua. Però ha pagat la pena. Pel cinc fills que mai tindré perquè als mascles ja no els agraden els xiquets. O per un model de societat que s'ha de superar. I per suposat per eixes dones anònimes a les que mai agraïrem prou haver sostingut la societat com ho fan minut a minut.