dimarts, 7 de juny del 2011

Heroïnes de la línia 32

"¡Antonio! ¡Ven pa'cá!"
"¿Se marcha usted?"

No, no era la parella de l'home que havia deixat el lloc lliure, en arribar a la seua parada l'autobús.

"¡Quédate ahí!"

Primera impressió: mira que a les dones els agrada manar! Veges tu, com li arriben a parlar al marit, sempre manifessant! I curiosament ells es deixen fer...

L'home ja no escoltava. Desconcertat mira a la seua muller des de l'altra punta de l'autobús, on la mare forçada s'havia encarregat de deixar-lo a l'esguard de sacsons i vianants sense miraments en busca d'un lloc on xafar les natges. Només tenia ulls per a ella: la seua referència en vida. S'alça, fent front a l'oscil·lació de la marxa. Sense vacil·lació, com un gosset dòcil, acudeix a la primera ordre de la seua mestressa, sense fer cas, sense escoltar les subsegüents entrades.

La dona que seia al lloc on no cabia ningú més, s'alça, i cedix el pas a l'home perdut.

"Mi marido está igual. Pero va a ese centro de día, donde le atienden tres días a la semana."

Davant de mi, la parella es posa a raonar amb esta bona dona. Ben bé no és així, clar. Elles parlen d'ell, com si no estiguera present. L'home perdut, amb un posat elegant, tan ben arreglat com ho saben fer les dones d'abans, amb la camisa perfectament planxada, amb el paraigua penjat al braç, simplement estava. Res més. El gest, l'expressió havia desaparegut. Havia esdevingut una fàcies erma, d'un home massa jove, que precisava de més atenció qu'un xiquet de dos anys.

"Hace catorce años que está así". "Antes de que le operaran del corazón estaba bien.... pero desde hace catorce años..."

La dona de cara fatigada i pèl gris, prou curt, com per a no haver d'entretindre's massa davant d'un espill, s'enganxa al fil d'esperança. Descarades debaten els més pros que contres d'estes possibilitats de llibertat enyorada.

"Allí hacen de todo: pintan, escuchan música, les hacen talleres, les estimulan con poleas, les ponen calor a la espalda. I tu, puedes hacer tus cosas..."

"El mío no tiene dolores. Eso sí, cuando se ponen violentos...Vaya, yo he tenido un marido "normal", porque si no, no hubiese aguantado tantos años. En abril hará cincuenta años que nos casamos."


"Yo haré cincuenta años de casada en septiembre. Cuando fuimos a ver el centro, a él le pareció muy bonito; tenía de todo: hasta chicas guapas. Pero él dijo que no quería ir. Yo arreglé los papeles, y ahora no hay día que no me dé las gracias. Mi consuegra tendría que haber ido a un centro de estos. Ninguno de sus hijos se encargó... Por suerte, su marido está bien y se encarga de todo: hasta limpia el rellano cuando le toca a ella... Se encerró sin querer salir a la calle y ahora, mírala, ahí en su sillón, sin ni siquiera ver la tele. Él se lo hace todo: le hace la comida, le limpia, le lava la ropa, le hace la compra."

Una diu que havia criat cinc fills; l'altra dos. Tots havien eixit bons xics i xiques. Això si, amb l'ull atent d'unes mares, que entre dents contaven com els seus marits les havien desautoritzat, infravalorat tota la vida. I per sort podien contar que no els havien posat la mà damunt...

"La culpa de todo lo malo siempre me tocaba a mi; ellos siempre lo hacían todo bien".

Ara que, en abril i en setembre celebraran les noces d'or. I faran com si estos cinquanta anys no hagueren sigut uns mesos d'enamorament fugaç, trenta anys de criar xiquets i marit, sense cap privilegi ni agraïment més enllà d'un somriure de nen, i uns quants més dedicats a la cura de majors massa envellits, embalsamats en vida a base de visites a un sistema sanitari pervers, o de menuts de generació 2.0. Tot a canvi de l'oblit.

A mi, escoltant-les, se m'ha oblidat prémer el botó d'avís de parada, i me n'he passat de la meua. Però ha pagat la pena. Pel cinc fills que mai tindré perquè als mascles ja no els agraden els xiquets. O per un model de societat que s'ha de superar. I per suposat per eixes dones anònimes a les que mai agraïrem prou haver sostingut la societat com ho fan minut a minut.