Porte dos setmanes combinant rutes d'anada i tornada al Mestalla, per a trobar la solució definitiva, l'equilibri de Rawls dels meus viatges. I fa comboi, perquè d'alguna manera, tant apegada com estava jo al cotxe, ara esta nova via de comunicació tan variable, me la prenc com si fera excursions cada dia.
La carambola prevista per a ahir era d'a xavo: després de la feina, havia d'anar al pis a rematar l'acondicionament per a uns llogataris massa mascles, massa joves però massa necessaris. D'ahí, calia enllaçar transports de nou per a trobar la parada de la línia regular que porta al Perelló, on tenim ja tres nits dormint el Peugeot que ens ho permet tot des de fa huit anys. Sense diners per a pagar la factura que se'n derive, i pensant en la conversa amb Josele o Pepe sobre els plaços per a pagar-los el tracte inestimable rebut. En què pensava jo quan m'he deixat les claus del pis en casa????? Planificació demolida. Qué dic! Aplaçada a hui..
Redirecció cap a l'Estació del Nord. Allí davant, un xicot jove, templat em veu des de lluny i m'enfila. Ja no mira a ningú més.. només perquè he osat alçar el cap. "Señora, usted ¿qué quería ser de mayor?". No sé què li vaig contestar en un valencià que el tio, ja no tan templat, no entenia. Potser des del seu altruisme ingenu, o assedegat de treball precari al sol de València, no ha endevinat que la meua quota d'aportacions a ONG's, com a tantes altres coses, ja està coberta.
A dia de hui, tot i la sensació de no arribar a tot, de què podria fer més coses amb els meus nanos, sempre amb deutes i dependències cap a l'ajuda exterior, crec sincerament que he superat les expectatives que tenia de menuda d'on arribaria, quan encara m'ho preguntava. L'umbral mínim en termes de bellesa, salut, saviesa, habilitats culinaries, afabilitat, sociabilitat i sobretot de felicitat, el tinc cobert. Pel que fa a la resta de problemes de la humanitat, ni a curt ni a llarg termini, està a les meues mans. Ni puc fer res pel virus de l'ebola _que segons m'han informat hui per whatsap no és capaç de sobreviure en una botella de cassalla_, ni pels xiquets de Gaza (servirà per a alguna cosa les concentracions previstes per a hui en places de mig món?), ni per l'ONG que abanderava el pipiol del carrer Colón, ni... I si ho poguera fer, no seria per la via del consumisme de béns i dades, que és la via de distribució del dit tercer sector. O potser em cal tornar a creure en alguna cosa o una bona dosi d'autocrítica? Em torna a vindre al cap el mestre..
