Jo li ho acabe de dir a un xiquet que demanava almoina al pàrking del Carrefour d'Alzira. Hui fa fred. Massa fred per a què un xiquet d'uns deu anys i trets estrangers es passe tota la vesprada o dia intentant aconseguir algun euret que altre a base de cares de pena i veuetes quasi inaudibles.
No li he dit cap mentida. Quan tens les butxaques escurades seguixes consumint, sovint a crèdit. Consumeixes marques, consumeixes combustible, consumeixes minuts de pàrking. I a un xiquet de deu anys li dius que no tens solt. Un xiquet que no dorm al llit on dormen els teus fills. Ni menja les galetes que més li agraden. Ni té una llar calenteta. La seua família no practica el servilisme energètic.
Només he estat mitja horeta al magatzem, i fugint de les temptacions de tot tipus degudament senyalitzades per tot arreu. Havia anat a comprar potets de fruita triturada per a nadons. M'he enfrontat a l'el·lecció dels potets entre marques de primera línia. Sense gluten. Sense sucres. Amb milantamil vitamines i substàncies suposadament beneficioses per a la salut dels nostres fills. I n'he comprat sense diners, perque al meu fill no ha de faltar-li res. Això és la gran mentida que ens han fet creure.
El contrast és brutal.
Fa anys que no practique l'almoina. I no ho faig perque estava convençuda de què eixe no és el camí per on ha de dirigir-se cap societat digna, evolucionada. Tenia la moral tranquil·la confiant en certes institucions que compensaven les deficiències del sistema. Els treballadors socials, benestar social, etc, gestionen estes coses, no? Ara que ja no, què hem de fer? Quina és la pauta a seguir?
No ho sé. Em sent perduda. Em sent còmplice d'un sistema injust de repartiment. Em sent immerescudament privilegiada, per pertànyer a una classe mitjana en extinció. Visc a una casa on no falta res. On la gestió passa per desfer-se de coses repetides o sense trellat, moltes d'elles fruit del capritx.
Vivim just enfront de Mercadona. Un home amputat de cames seu a uns deu metres de la porta principal, on no li poden dir res els encarregats. Curiosament està més a prop d'una porta més estreta per on l'altre dia carregaven sacs de diners un parell d'homes uniformats que anaven en una furgona d'eixes blindades que fan circular el capital, seguraments cap a la caixa forta d'un banc. A l'altra porta sovint es veu seguda una dona que va parir més o menys quan ho vaig fer jo. Fa hores allí, dia rere dia. Quim li pregunta a son pare perquè li brilla la dent? Perquè usen fundes d'or? Un dia em demanà que li comprara ous i pollastre cosa que ben gustosament vaig fer. Però no sé què és el que li he d'ensenyar al meu fill.
