"Señora, usted ¿qué quería ser de mayor?"

28 de juliol de 2014. Punt d'inflexió cap a la reindividualització de la meua identitat. O retorn al món laboral, a les rutines, a tindre les mans lliures, a caminar sola: sense carros, sense bosses gegants, sense semblar un dromedari.. Quan s'és mare, es deixa de ser single per a tota la vida. Estes hores rares el últims mesos, en el sentit de l'escassedat, que m'he trobat des d'eixa data, entre els quefers de la feina, durant les anades i tornades, s'omplin quasi sense voler de planificació sense mesura i romanços de tots i cadascun dels meus xics. Conscient d'eixe rol de gestora i alhora executora que em toca fer, si o si, m'havia preparat a consciència per a què no se'm mengen els "ells", públics o privats, i conservar i restaurar en la mesura que puga el meu "jo". I per a fer-ho, han d'encaixar les interjeccions del meu temps com si de teoria de conjunts es tractara. De camí a la feina, un rato a peu (ja tinc la dosi d'exercici físic!), altre en tren (i la d'estalvi en transport!)... consumixc els primers objectius que m'he proposat. M'alce a les 6:13; hora escollida per a què el meu cervell endormiscat no s'atrevixca a desafiar la repetició del despertador. Ja al tren, tinc mitja hora per a fer de tot: llegir (oh!), cosir (si, heu llegit bé; en dos viatges he fet 4 fundes de coixí per al pisset, aprofitant les vores de les cortines), vore el correu, o fins i tot jugar a mahjong. És a dir, per a tindre capacitat d'atenció i/o concentració. Això és potser el que més trobava a faltar els últims temps.
Porte dos setmanes combinant rutes d'anada i tornada al Mestalla, per a trobar la solució definitiva, l'equilibri de Rawls dels meus viatges. I fa comboi, perquè d'alguna manera, tant apegada com estava jo al cotxe, ara esta nova via de comunicació tan variable, me la prenc com si fera excursions cada dia.
La carambola prevista per a ahir era d'a xavo: després de la feina, havia d'anar al pis a rematar l'acondicionament per a uns llogataris massa mascles, massa joves però massa necessaris. D'ahí, calia enllaçar transports de nou per a trobar la parada de la línia regular que porta al Perelló, on tenim ja tres nits dormint el Peugeot que ens ho permet tot des de fa huit anys. Sense diners per a pagar la factura que se'n derive, i pensant en la conversa amb Josele o Pepe sobre els plaços per a pagar-los el tracte inestimable rebut. En què pensava jo quan m'he deixat les claus del pis en casa????? Planificació demolida. Qué dic! Aplaçada a hui..
Redirecció cap a l'Estació del Nord. Allí davant, un xicot jove, templat em veu des de lluny i m'enfila. Ja no mira a ningú més.. només perquè he osat alçar el cap. "Señora, usted ¿qué quería ser de mayor?". No sé què li vaig contestar en un valencià que el tio, ja no tan templat, no entenia. Potser des del seu altruisme ingenu, o assedegat de treball precari al sol de València, no ha endevinat que la meua quota d'aportacions a ONG's, com a tantes altres coses, ja està coberta.
A dia de hui, tot i la sensació de no arribar a tot, de què podria fer més coses amb els meus nanos, sempre amb deutes i dependències cap a l'ajuda exterior, crec sincerament que he superat les expectatives que tenia de menuda d'on arribaria, quan encara m'ho preguntava. L'umbral mínim en termes de bellesa, salut, saviesa, habilitats culinaries, afabilitat, sociabilitat i sobretot de felicitat, el tinc cobert. Pel que fa a la resta de problemes de la humanitat, ni a curt ni a llarg termini, està a les meues mans. Ni puc fer res pel virus de l'ebola _que segons m'han informat hui per whatsap no és capaç de sobreviure en una botella de cassalla_, ni pels xiquets de Gaza (servirà per a alguna cosa les concentracions previstes per a hui en places de mig món?), ni per l'ONG que abanderava el pipiol del carrer Colón, ni... I si ho poguera fer, no seria per la via del consumisme de béns i dades, que és la via de distribució del dit tercer sector. O potser em cal tornar a creure en alguna cosa o una bona dosi d'autocrítica? Em torna a vindre al cap el mestre..

No tinc ni un gallet

Ho solem dir quan no duem cap moneda solta a la butxaca, no?
Jo li ho acabe de dir a un xiquet que demanava almoina al pàrking del Carrefour d'Alzira. Hui fa fred. Massa fred per a què un xiquet d'uns deu anys i trets estrangers es passe tota la vesprada o dia intentant aconseguir algun euret que altre a base de cares de pena i veuetes quasi inaudibles.
No li he dit cap mentida. Quan tens les butxaques escurades seguixes consumint, sovint a crèdit. Consumeixes marques, consumeixes combustible, consumeixes minuts de pàrking. I a un xiquet de deu anys li dius que no tens solt. Un xiquet que no dorm al llit on dormen els teus fills. Ni menja les galetes que més li agraden. Ni té una llar calenteta. La seua família no practica el servilisme energètic.
Només he estat mitja horeta al magatzem, i fugint de les temptacions de tot tipus degudament senyalitzades per tot arreu. Havia anat a comprar potets de fruita triturada per a nadons. M'he enfrontat a l'el·lecció dels potets entre marques de primera línia. Sense gluten. Sense sucres. Amb milantamil vitamines i substàncies suposadament beneficioses per a la salut dels nostres fills. I n'he comprat sense diners, perque al meu fill no ha de faltar-li res. Això és la gran mentida que ens han fet creure.
El contrast és brutal.
Fa anys que no practique l'almoina. I no ho faig perque estava convençuda de què eixe no és el camí per on ha de dirigir-se cap societat digna, evolucionada. Tenia la moral tranquil·la confiant en certes institucions que compensaven les deficiències del sistema. Els treballadors socials, benestar social, etc, gestionen estes coses, no? Ara que ja no, què hem de fer? Quina és la pauta a seguir?
No ho sé. Em sent perduda. Em sent còmplice d'un sistema injust de repartiment. Em sent immerescudament privilegiada, per pertànyer a una classe mitjana en extinció. Visc a una casa on no falta res. On la gestió passa per desfer-se de coses repetides o sense trellat, moltes d'elles fruit del capritx.
Vivim just enfront de Mercadona. Un home amputat de cames seu a uns deu metres de la porta principal, on no li poden dir res els encarregats. Curiosament està més a prop d'una porta més estreta per on l'altre dia carregaven sacs de diners un parell d'homes uniformats que anaven en una furgona d'eixes blindades que fan circular el capital, seguraments cap a la caixa forta d'un banc. A l'altra porta sovint es veu seguda una dona que va parir més o menys quan ho vaig fer jo. Fa hores allí, dia rere dia. Quim li pregunta a son pare perquè li brilla la dent? Perquè usen fundes d'or? Un dia em demanà que li comprara ous i pollastre cosa que ben gustosament vaig fer. Però no sé què és el que li he d'ensenyar al meu fill.