Arreplegue el canvi. Potser trobe un filó. I desenvolupe el que ja no té pressa en eixir. Qué ha canviat? Perquè m'he aturat? Vaig posar negre sobre blanc per a mi, o impulsada per qui ho llegia? El que sent és que el desfici s'ha calmat. I deixa pas a espais. Hores que s'emplenen amb qué? Voldria construir una jo amb un pessiguet de cordes, altre de lletres. Una mirada enrere, altra de reüll. Notes blanques. Camins. Somriures. Històries de gents, històries meues? I verd, sobre terra. Posar-li veu pública al que un dia vaig anar construint. I creure.
Esta setmana s'ha publicat un concurs que vaig teixir amb les meues mans. El vaig pensar. Cada ent hi està present, calculat. Jerarquitzat. Com a ingredients: l'empresa pública, que som tots, les cases amigues, és a dir, totes _sostenen el sistema_. Un sistema viciat. Però un sistema noble, necessari. S'hi ha de creure. No hi crec. En sé massa, o massa poc. Sent que no en puc parlar amb llibertat. No m'atrevisc ni a pensar-ne alternatives. Ni puts dèbils. Ningú no ho fa. Ens deixem portar per la corrent establerta. I és que potser cal ser més valent del que sóc: per a parlar d'ètica, de política, de medicina, de sentiments contraposats. Del que és moral, del que no és èticament correcte expressar, però que alhora se'm creua per la ment.
Ara, trenque el gel, i comence a dir la meua?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada