Sensacions a les votâes

D'un Cant al Ras menys impactant del que va ser la meua primera incursió l'any passat, jo destacaria, sense menysprear les veus presents sempre tan boniques, dos actuacions, per ordre d'aparició: la de Jacint d'Alcàsser i la de Les Mãedéus. Massalfassar ens empenyia cap a unes jornades electorals amb les butxaques plenes d'esperança en un no sé què que deia que algú a qui li importa el que té al voltant anava a ser present i potser també futur. 

Jo no he sigut mai còmplice de cap agrupació. Sovint perquè no em sent identificada amb les incongruències que té seguir el que fa la majoria, encara que siga la formada d'un grupet menut que fa paquetet. Potser també en això té alguna cosa a veure la meua impossibilitat visceral en deixar-me governar. Tot i tindre una apariència dòcil, sempre m'ha costat fer coses en les què no crec. Com per exemple, cridar "independència" a una manifestació de les què acostume a seguir. Potser si que crec en els fets on t'apuntes o deixes de fer-ho segons com et sentes en eixos moments. I casualment vaig rebre un missatge en què es demanaven reforços en València com a apoderada d'un partit. Menut, d'esquerres, vital i d'ací. Potser si ella no havera parlat com ho fa, jo no hauria fet un pas endavant i no m'hi hauria presentat, a la seu. És dona, jove però carregada d'una maduresa amb la què et casaries sense dubtar-ho ni un segon. Apassionada i de paraula certa, directa i sobretot convincent. Encara hi creu, i a mi, al vídeo de canal 9, a mi, dic, em va fer creure. No per les coses què hi diu, que són les paraules que tot votant més o menys roig o populiste podria esperar. És per la capacitat de lideratge que hi vaig vore. Per dir les coses amb racionalitat i lògica, sense els complexes que ens han anat fent creure tants anys de democràcia nul·la. 

Entre al col·legi que m'havien assignat, cercant un xic que pels trets físics igual podia haver sigut d'un color que d'altre. Venia de dinar. No pintava massa bé una vesprada, rodejada de desconeguts, amb una càrrega evident de son acumulada, i amb un home que et parlava tan a prop que podies endevinar el que s'havia empassat. I que a més suposava, com qualsevol altre ho hauria fet, que jo pertanyia efectivament al seu grup. Però em va rebre amb un gran somriure. I pujada dalt d'uns tacons que no solc portar, vaig estar ni sé quantes hores corredor amunt, corredor avall, endreçant llistes de paperets de colors inversemblants. Curiosament algú va pensar en el format: era senzillament una fulla de DIN-A4 tallada per la meitat pel costat més llarg. I també en les llengües: al menys a la fulleta del PP, em va fer obrir l'ull el fet que el valencià precedira el catellà. 

Llevat d'algun incident bàsic com la reposició d'objectes perduts o furtats en alguna cabina, on per cert, no hi havia prou espai amb les trenta-sis caselles per a totes i cadascuna de les opcions que podíem doblegar, tot va transcórrer amb normalitat. 

He de dir que la responsabilitat de que el joc siga paritari per a totes i per a tots, no deuria deixar-se en mans de voluntaris, que com jo, vetllàvem per què la gent disposara de l'opció que abanderàvem, el meu company i jo. I tampoc trobe normal que els membres de la taula et tinguen més o menys simpatia segons el color de l'engantxina que dugues apegada o penjada al coll (segons el pressupost de cada partit). El que es coïa eixa vesprada en eixe lloc era una feina col·laborativa on ningú dels que hi estàvem presents s'havia vist mai. I seguisc sense entendre perqué la gent, sense conèixer-te et pot pegar una ullada i encasellar-te. Com solem fer-ho massa sovint amb l'afligit, l'estranger, el brut, el diferent. 

La meua contribució davant d'un panorama tan fred, humànament parlant, va ser la d'anar a collir a la botiga més propera un grapat de sugus i altres llepolies per a endolçar el caràcter agrat de la jornada. I crec que alguna coseta va fer. Al menys algun somriure va trencar la serietat dels fets que s'hi coïen. I això és important. Perquè a cadascú l'ha parit sa mare. Però conviure ho hem de fer entre tots. I millor és que siga a bones, que per nosaltres, suposadament, ja hi ha polítics i advocats que es barallen.

Com a nota més bonica de la jornada he de destacar que cada vegada que vaig obrir un sobre amb la papereta de Compromís, una careta simpàtica em feia l'ullet, amb un somriure d'orella a orella, com si endevinara el que anava a succeir. 

Un cop entregades les actes a l'hotel on ens havien citat, ben bé podria haver-li fet, com tanta altra gent, una abraçada a la dona que m'havia espentat cap a la col·laboració ciutadana. Però no ho vaig fer. Perquè no. Perquè no sóc ningú més que una ciutadana amb voluntat de ser-ho, sense fanatismes. O sense la falsedat que acostuma a haver un dia com el d'avuí en què els perdedors feliciten als vencedors.

Endreçant el pati

Arreplegue el canvi. Potser trobe un filó. I desenvolupe el que ja no té pressa en eixir. Qué ha canviat? Perquè m'he aturat? Vaig posar negre sobre blanc per a mi, o impulsada per qui ho llegia? El que sent és que el desfici s'ha calmat. I deixa pas a espais. Hores que s'emplenen amb qué? Voldria construir una jo amb un pessiguet de cordes, altre de lletres. Una mirada enrere, altra de reüll. Notes blanques. Camins. Somriures. Històries de gents, històries meues? I verd, sobre terra. Posar-li veu pública al que un dia vaig anar construint. I creure.

Esta setmana s'ha publicat un concurs que vaig teixir amb les meues mans. El vaig pensar. Cada ent hi està present, calculat. Jerarquitzat. Com a ingredients: l'empresa pública, que som tots, les cases amigues, és a dir, totes _sostenen el sistema_. Un sistema viciat. Però un sistema noble, necessari. S'hi ha de creure. No hi crec. En sé massa, o massa poc. Sent que no en puc parlar amb llibertat. No m'atrevisc ni a pensar-ne alternatives. Ni puts dèbils. Ningú no ho fa. Ens deixem portar per la corrent establerta. I és que potser cal ser més valent del que sóc: per a parlar d'ètica, de política, de medicina, de sentiments contraposats. Del que és moral, del que no és èticament correcte expressar, però que alhora se'm creua per la ment.
Ara, trenque el gel, i comence a dir la meua?

Records del iaio

Un 20 de febrer va morir el meu iaio de Cullera, dit Juanito El Roig. No sabria dir de quin any. Vaig ser l'última persona en vore'l en vida, si és que encara n'estava. M'ha quedat una cosa: no haver-li agarrat la mà. Recorde haver pres una gassa i haver-li humit els llavis ressecs de la respiració forçada de les últimes hores. Després, m'asseguí en una cadira, a quasi dos metres del seu llit, i em quedí observant-lo. Com qui ja no pot fer res més. Podia. Només, prendre-li la mà.

Amb ell havia recorregut el poble sencer, al menys el que pa mi era el poble. No tindria ni cinc anys, quan ens n'anàvem a pegar la volta a la mançana mentre en casa preparaven el dinar. Sempre ho féiem en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Ens paràvem al cantó del carrer on sovint pegava el solet, i ja en el carrer de Pescadors xarràvem amb la gent del barri. Jo no hi vivia allí. Primer perquè amb els pares habitàvem en un altra zona. I en acabant perquè ens n'anàrem molt més lluny. Però el meu barri era eixe. I continuàvem recorrent el carrer en direcció a la muntanya. Abans d'arribar al cantó, havíem de parar a casa de les ties Amparo i Rosita, cosines de la iaia Anita. Jo que ja era xarradora en aquells temps, feia gala de sociabilitat. M'encantava mantindre les converses que es tenen amb la gent major. M'encanta(-va) ser romancera. Perquè això sempre es fa amb bon humor. La tia Rosita, la menor de les cosines, preparava coquetes de cacau (amb cacau sencer). En realitat se les feia per a ella. Però sempre en queia un trocet.

La cara nord i oest de la mançana no tenia tant d'atractiu. Sempre es recorria més ràpid. I acabàvem el recorregut en casa la tia Carmen, just al costat de casa la iaia. Eren germanes. Allí, ma tia em deia que sempre tenia un budellet per omplir. Em posava mig gotet de llimonada, i tots contents. En eixa casa es pelava cacau i s'estenia en unes teles de sac per a què es secara, crec. De tant en tant en torraven un grapat. També allí, hi vaig descobrir les nous amb corfa. Em feia molta gràcia el trenca-nous de fusta d'olivera. Tots els dies, la primera cosa a fer era anar cara al rebost i buscava eixe artilugi. A ma casa, ara en tinc un, però no fa el mateix gust... Un bon dia, que es veu que es cansarien de treure'l, em varen ensenyar a trencar les nous xafant-les en l'angle que es queda entre la porta i el marc, on quan la tanquem d'un colp, es queda la corfa esmicolada. A l'estiu sempre s'hi feia aigua-llimó amb sucre cremat.

En altres ocasions, era el iaio el que cuinava una paelleta al corral. Quan ell vivia, sempre n'hi havia una ensaladeta, amb encisam, ceba, tomaca i olivetes. Res més. Com cal. I a mode de café, es prenien una malta. Un Eko. Qué bo. I quan la iaia pastava, en una safa verda, per fer coca de llimonada, jo rellepava el plàstic fins escurar-li la suculenta barreja d'ous, sucre, llimonadetes, farina, corfa de llima ratllada i canela. Al corral n'hi havia una bàscula i peses d'un kilo, de mig, i algun altre múltiple de cent grams. La bicicleta verda del iaio, altíssima com es veia, era una de les dos úniques coses amb les que s'havia casat, segons contava. L'altra era un llegó... No trobe la paraula al Google ni tampoc al diccionari. Li cride a mon pare i li pregunte com es diu en castellà: un legón. Legón? Què estrany que sona. «Dona, tu tampoc coneixes a molts castellans que usen llagons. Si foren rosaris...» Hihi.

En eixa casa hi havia dos plantes. La primera navada se separava de la següent amb un cortinatge pesat, sospés d'una grossíssima biga, crec que de fusta de mobila. Jo me'n pujava al quarto fosc, una estança sense finestres que havien habilitat com una cambra més. Allí, als calaixos tenia ma iaia guardats mil i un tresors escodrinyables. Fins i tot unes monedes de plata, en un saquet! Quan la xiqueta desapareixia, estava escodrinyant...

Brosquilera

Es diu d'una xiqueta somniadora que es sent més mediterriània que altra cosa. I que en fer-se gran i haver deixat el que fa anys havia sigut el seu niu de referència, hi va tornar a ensenyar-lo a la gent que s'estima: un home i un nen. Quina decepció. Ja no hi era, El Brosquil, al Brosquil.

El Brosquil era un lloc viu, on la gent hi era feliç, sobretot jo. Camins de terra, amb brossetes pel centre. Pels que, quan plovia, creuaven milers de caragols, xicotets i grans (mai m'han dit de quina classe són), que s'alimentaven de baladre, del que tant abundava per allí­. Flors fúcsia, rosa clar i blanc per tot arreu. Tancades frondoses, que si no les podaven, a mitjans d'agost no es podia passar amb els cotxes o bé en ratllaven els laterals. Als camps, s'hi conreava, a més de tarongers, tomaques, de les bones, albergínies, fesols, primentons, cartxofes, cacau, i melons. Molts melons: escrits, de tot l'any, i d'Alger. I quan s'havien de collir, tot es paralitzava. Enormes camionots paraven al mig del camí­ i au. Si no podies passar, pos no passaves.

L'ús de la bicicleta era universal. Tot xiquet amb trellat en tenia una (és a dir, tots). Aprení­em a moure'ns sobre dos rodes, sobre els quatre anys. I d'ahí­ ja no en baixàvem, llevat dels diumenges, que estava prohibit passar de la senyal de El silencio, senyal marcada per una mare sobreprotectora, com totes les mares, supose. 

La meua bici va ser des dels 8 anys una BH (rosa -jo no la vaig triar-) de passeig i amb plats i pinyos. Companya còmoda i infatigable, que ha desaparegut, no sé quan ni com. Jo recorde haver-la desmuntat per a llimar-li el metall i pintar-la amb minio, i després amb pintura, a pinzell, haver-li arreglat els frens, els pneumàtics, la cadena. Haver-la engreixat amb el contingut d'una garrafa plena de gasoil (segons deia l'etiqueta), i que es guardava, junt a milers de ferramentes, sempre útils per eixes terres. Birbaores, llagons, falç, tisores de podar. Vigila amb l'òxid, amb el fil d'aram. Cordell, sempre tan útil.

L'arena, molt després dita sorra, era diferent a la d'altres mars. La mar del Brosquil tots els anys rosegava la costa. Bé, continúa fent-ho, però ja no és la meua costa, o la meua mar. Unes ones indòcils, poca platgeta, una llebetxà  que es girava a mitjan vesprada , et tirava de la mar cap a cobert. S'hi estava bé de bon de matí­. I et podies rebossar com una croqueta amb certesa de què amb una espolçadeta te la podies treure de damunt. Estava formada per grans grossos, solts. Pedretes que agregades semblaven sorra, però on els xiquets podí­em descobrir amagades pedres precioses de quartz, en roig i transparent. Mira que m'agradava furgar-la amb els ditets, escalfats per la calor que es desprenia de la capa més superficial. A vora mar, de ben menuda (després ja no), també hi havia cucs, crancs i tellines, si escarbaves on trenquen les ones. Ens ho va ensenyar Juan, a qui li agradava anar a peixcar amb eixos cucs. Era el fill d'Encarna i Paco, suministradors oficials de tota mena de verdures i melons, i controladors de tot aquell que passava pel camí d'accés a casa.   

 Altra distracció era seguir les séquies, i botar-les. I agafar granotes amb el salabre. I reparar-lo cada vegada que es trencava. Mira que es trencava voltes!

Una vegada cada estiu (no fallava), havíem de fer dues coses: un playback. En recorde un amb la música d'Europe. L'altra: una caseta amb canyes. Amb ganivets de serra en mà, eixíem furtius de les nostres respectives cuines, a l'hora de la siesta, pa que les mares no vegeren les nostres armes letals, i ens dirigí­em cara als canyars més grans. No solien estar molt lluny, que de canyes n'hi havia per tot arreu. Ens endinsàvem en la selva, i  vigilant de prop si hi havia alguna rata pels voltants (que solien estar a ratlla amb tots els gats d'Encarna, fills o néts de Senilla), ris ras, tallàvem canyes grosses per a les nostres construccions. Les primeres no aguantaven una ventada, però els últims anys, feiem forats fondos que ens feien de ciments, amb pedres grosses en la base. Poc a poc es formaven davant dels nostres ulls, unes cabanyes on s'hi estava bé. Hi regnava l'ombreta i l'aire de llevant.

Els dies de ponent, tan pesats en altres llocs, al Brosquil s'hi podia estar. I al setembre, les pluges torrencials ens tiraven d'unes terres amb perill d'inundació, de tan prop que estàvem, només a 50 cm per damunt del nivell de la mar.